3a persona

Li corren les llàgrimes per les galtes. No fa res per evitar-ho. Tampoc hi ha res que hi puga fer. És, és tot, és el no res. Plora per tot, i plora pel no res que viu. Eixa impossibilitat de fer res, eixe enyor de tot el que sempre ha sigut seu. Sempre ho diu, no sóc de ningun lloc, i té raó, diu la veritat, però si hagués de dir un lloc aproximat, allò que ha estat més a dins seu, eixe lloc del que es sap els racons... diria allà, allà on va créixer. Allà és el seua llar, allà és on es sent segura. I certament troba moltíssim a faltar tot el que allí es troba. Recorda amb enyorança aquell fred matiner, allí sí que hi feia fred i no aquesta ximpleria d'ara fa fred ara fa calor, açò no li agrada. Enyora aquell vent que feia que la pell se t'estiràs i pareix de porcellana sense remei, com si anara a trencar-se al següent sospir. Troba a faltar aquella serra amb la que ara somia anar amb aquell noi. Troba a faltar el tornar a casa cabrejada amb els amics, clavant-se amb ells i dient-los idiotes. Troba molt a faltar aquella manera de parlar... això ací no ho fa ningú. Allà era ella la que feia massa tancades les vocals... ací és ella la que les fa extremadament obertes, troba a faltar l'absència de l'article “els”... Les galos, les mòbils, les ordinadors... així... ho adora. Adora les incorreccions d'allà, on moltes vegades diuen dentiste, artiste, vocaliste en lloc de dentista, artista o vocalista... Enyora molt sentir parlar així. Enyora la gent, enyora la gent amb la que sap parlar, enyora poder estar a classe i saber les ximpleries d'aquelles, enyora poder estar al mig de les disputes. Enyora eixa gent que adora, perquè no és el mateix. Ací hi ha gent que li importa, hi està el A. Que l'ha ajudada molt realment, el E. que li ho conta tot i a qui conta moltes coses també, hi està R i S també... però a vegades els avorreix amb tanta ximpleria de les rallades sense sentit. Hi ha un parell més de persones que l'ajuden a estar-hi però ahí no hi és ella, no existeix, no és res. A qui ella necessita son eixes persones amb qui realment és ella, qui no s'espanta de veure-la fer-se un xupito de vodka sense parpallejar, la que la coneix i sap si està bé o no i com tractar-la, aquells que saben quan necessita un abraç o un bes. I per altra part completament diferent, el necessita a ell, a l'idiota de les peques, l'idiota que sap canviar-li de tema i amb el que està cinc hores parlant i no parlen de res. A ell, a ell el necessita, i pot ser faria bé d'oblidar-lo, pot ser sí, però no és una qüestió fàcil de portar a terme, intentar-ho no és el mateix que aconseguir-ho i no sap si li valdrà l'esforç així que ho deixa com està. El necessita i és la gota que fa vessar el got, és el que fa que ja no puga més amb tot, que ja duia molts anys suportant-ho tot allò sense dir res a ningú sense queixar-se mai i dient estic bé estic bé a tothom i tothom creient-se-ho. Però ara sí segueix dient estic bé estic bé i tothom segueix creient-se-ho però ja no enganya la gent que l'estima, tots li veuen la cara i ella ja no ho sap dissimular. No està bé, no. I sabeu una cosa més? Ja havia aconseguit de nou la careta de felicitat que ho amaga tot, però un colp més un colp massa dur per qualsevol persona li pega al front i no només això no, remou tot el passat, remou tot el que va passar ja fa tants anys i que li ha causat algun que altre problema en forma, no sé si s'anomenaria trauma. I tot suma...